LA BRUIXERIA A MENORCA
|
Contexte històric Durant els segles XVII i XVIII (1650 – 1712) la creença a Menorca d’embruixaments, maleficis i com no de bruixeries i dimonis va ser un fet important que va marcar la nostra historia. I no només la creença, sinó els fets. Des d’abans del regnat de Carles II, ”L’Embruixat” fins a l’inici de la dominació anglesa de Menorca, va existir un departament del Sant Ofici, Inquisició que va regular i controlar la societat mitjançant els postulats de l’Església Catòlica i va condemnar l’heretgia i els seus derivats: ateisme, paganisme, bruixeria, homosexualitat i el judaisme, etc. Jose Luis Amorós, (Barcelona 1920- Palma de Mallorca 2001) antic membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, va accedir al fons arxivístic diocesà de Ciutadella, custodiat per Martí Camps, per a recollir documentació i informació relativa al seu estudi sobre la Bruixeria a Menorca. Posteriorment, al 1990 va publicar el seu llibre a través de l’IME, ”Brujas, Médicos y el Santo Oficio”. I és a través d’ell que ens queda clara l’existència de material del Sant Ofici als arxius eclesiàstics de Menorca i també les creences de les diverses categories socials de l’època, que portaren a diverses discriminacions racials, sexuals i estamentals que acabaren en grans tragèdies, com va ser, la caça de bruixes. "Els segles XVII i XVIII a Menorca van ser segles de fam i penúries, i és aquí on podem documentar la majoria de casos de bruixeria a l'illa. Tot i els descobriments científics a Europa, la societat seguia vivint de les tradicions antigues i medievals. La incultura generalitzada i la por eren les raons per les que dominaven les creences més desbaratades, escampades i antigues, tals com els encanteris, la bruixeria, els sortilegis, embruixaments i maleficis. I és per això que aquesta època fora marcada per la repressió de la bruixeria fins a les conseqüències finals, de repressió, processos de persecució, condemna i en molts cassos pena de mort. El fet de que els monjos dominics H. Kramer i J. Sprenger publiquessin a finals del s. XV milers d’exemplars repartits per tota Europa, el tractat Malleus Maleficarum 1486, es va convertir en un manual indispensable per la persecució de les bruixes, convidant a la societat a fer visible i present i efectiva la caça de bruixes, suposant alhora una forma de control i domini invisibles cap a la societat i les seves estructures. Es diu que la bruixeria, al igual que l’enveja neix de la debilitat, de la por, del patiment, de la malaltia i de l’angoixa. I segons Amorós.“La bruixa consola al afligit per tals mals, assumeix la responsabilitat de la mortalitat infantil i dels matrimonis fallits, de les males collites i de les desgràcies personals. La dona a qui es recorria, in extremis, ja què era qui coneixia els secrets de la naturalesa i el cor. Però era una relació de dependència molt fràgil, ja que només bastava un error, un mal entès, per lo que havia sigut una bona intenció, es prenguéscom una venjança”. ENVEJA ve de la paraula llatina (invidia), que es un derivat del verb invidere, que vol dir ‘mirar malament’. És una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja quelcom, sigui material o no, que posseeix una altra. Ha estat catalogat com a pecat per moltes religions, ja que parteix de la no acceptació del mateix estat al món i de l'ànsia de tenir. Maria Porras en “L’enveja” de la sèrie PECATS CAPITALS (2019) parla de l’enveja com una mala mirada. Una mirada rancorosa, plena de verí, sense adonar-se que el verí també cau sobre qui l’escup. No és només que l’envejós no es vegi bé a ell mateix: és que no hi veu bé. “L’enveja, comença als ulls”. Als ulls enverinats diria Francis Bacon (filòsof) i a la mirada obliqua, torta, feridora: la mirada de l’enveja”. Com quan et mires al mirall i no t’agrada el que veus. I és segons Porras, el pecat més perillós ja que t’empeny a desitjar sense aconseguir. És un pecat buit que no s’acaba mai. El més secret i per tant el més temible i fondo, difícil d’explicar als altres i més encara a un mateix. D’altre banda Maria Zambrano (1904-1991), escriptora, filosofa i assagista espanyola va fer referència a l'enveja en el seu llibre EL HOMBRE Y LO DIVINO (1953), com a mal sagrat que pertorba al cos humà. Mal que afecta a l’ànima humana fent-li sentir una maledicció i un estigma. Segons ella son marques invisibles que s’expressen de formes horribles. El buit, en diu ser el primer mal sagrat i no es sent com un patiment sinó com una condemna. L’enveja segons Zambrano pertany al tipus de mals passionals, els quals segons elles destrueixen al qui les pateix i s’enforteix en si mateixa (s’alimenta d’ella). El consumit per l’enveja, diu: “Troba en ella el seu aliment. Una destrucció que s’alimenta a sí mateixa”. Per últim, Fernando Savater a la seva publicació LOS SIETE PECADOS CAPITALES (2006) deixa constància de la cita de Napoleó Bonaparte “La enveja és una declaració d’inferioritat” i explica el següent: La enveja es molt curiosa perquè té una llarga i virtuosa tradició, lo que semblaria contradictori amb la classificació de pecat. És la virtut democràtica per excel·lència. Per ella, la gent tendeix a mantenir la igualtat. Produeix situacions per evitar que un tingui més drets que l’altre. L’enveja segons Savater, és en certa manera origen de la pròpia democràcia, i serveix per vigilar el correcta funcionament del sistema. On hi ha enveja democràtica, el poderós no pot fer el que vol. Sense l’enveja és molt difícil que la democràcia funcioni. Hi ha una important component d’enveja vigilant que manté la igualtat i el funcionament democràtic. |